Dra. Elena Barranco, Unitat de Psiocogeriatria, Servei de Geriatría HGG.
El delirium és un trastorn agut de l’atenció i de les funcions cognitives de base orgànica i evolució fluctuant. Es tracta d’una síndrome geriàtrica molt comú i prevalent en ancians hospitalitzats i que confereix mal resultats en salut tan a curt com a llarg plaç. Les dades disponibles refereixen una prevalença de fins el 35% dels ancians ingressats que pot arribar al 70% dels pacients en cures intensives.
Com a tota síndrome geriàtrica la seva aparició respon a múltiples etiologies i pot ser la manifestació clínica (a vegades la única) d’un problema greu de salut.
La possibilitat de desenvolupar delirium davant de qualsevol problema de salut (factors precipitants) depend de la vulnerabilitat del pacient que confereixen els factors predisponents. Entre els factors predisponents es descriuen dèficits visuals, la severitat de la malaltia, la presència de deteriorament cognitiu i tenir la funció renal alterada. De fet estar diagnosticat de demència és el factor predisponent més important per presentar delirium amb desencadenants més lleus. Entre els desencadenants més importants serien infeccions ocultes , fàrmacs, immobilització, problemes cardiorrespiratoris o problemes neurològics.
El primer pas és la detecció diagnòstica que hem de fer davant de qualsevol canvi sobtat en l’estat mental del pacient. Es recomana fer servir un algoritme diagnòstic com el CAM (Confusion Assessment Method). Pel diagnòstic hem de corroborar un inici agut i curs fluctuant en un pacient inatent que pot presentar a més a més desorganització del pensament i/o alteració del nivell de conciència.
Un cop diagnosticat cal detectar i tractar els factors desencadenants que contribueixen i la causa etiològica que l’ha provocat. El maneig no farmacològic inclou la recuperació de les rutines, la mobilització precoç i assegurar una alimentació i hidratació adequades així com evitar l’ús de sondes o cateters innecessaris. Cal revisar la pauta de tractament farmacològic del pacient i retirar aquells medicaments que poden estar implicats com els que tenen una acció anticolinèrgica.
Alguns pacients presenten quadres d’agitació greus que comprometen la seva seguretat i impedeixen un abordatge correcte. En aquest cas estan indicats els neurolèptics com a tractament simptomàtic, sempre en les dosis més baixes possibles i durant el menor temps possible.
Els pacients amb delirium tenen pitjors resultats en salut, un temps d’estada a l’hospital més llarg, més consum de recursos, més mortalitat i més institucionalització. A llarg plaç, cada cop hi ha més estudis que relacionen el delirium amb la progressió a deteriorament cognitiu i demència.
Una actitud proactiva i intervencions multifactorials interdisciplinars (i la interconsulta a geriatria) han demostrat la reducció en incidència, severitat i duración.
